dijous, 25 de novembre de 2010

La ciutat del cafè

Quan es torna d’una llarga temporada lluny de totes les coses emocionalment abastables, allò més inhòspit comença a casa d’un mateix. El canvi més minúscul et fa sentir vertiginosament estrany dins el teu propi món, i aleshores trontolles. Et fa sentir incòmode, com aquesta tassa buida de damunt la taula, com els espetecs elèctrics del fluorescent de la cuina, com el brunzir d’un mosquit a l’orella, inevitablement invisible i estrident.

He arribat de fosc després de molt de temps, i sembla que el món s’aturi. Torno nerviosa i amb una barreja de pors acumulades a la gola, amb la pell de préssec i els ulls a punt per vessar-se en qualsevol moment. Encenc llums, netejo vidres. Pujo persianes, omplo gerres d’aigua. Obro cortines i em pregunto demàs.

Al balcó encara hi ha la barana de forja rovellada. Les torretes al terra, mig escrostonades. Les rajoles. I, aixecant el cap, el cel. Minúscul. I el carrer, a sota, acabat de mullar. Un tros enllà encara s’hi escolta el soroll enfurismat dels cotxes, encara se sent el baixar líquid i lleuger de l’Onyar. Com qualsevol nit remota de l’estiu més insubstancial que se’m hagi acudit mai, fa una olor tendre i humida. Fa olor d’estiu, de vespre. Fa una olor torrada, diminuta, que es va desprenent, per moments, de la fàbrica de cafè.

És l’olor melosa del sentir-se secretament de nou a casa. Un baf heterogeni que cada vespre ho embolcalla tot de forma dispersa, amarga, seca i persistent. Un alè que envaeix la ciutat i se’ns enganxa a la roba, als dits, a les faroles, als bancs i als turmells. Una olor pausada i tranquil·la. Serena, amb una suau deixadesa innocent.

Com cada vespre, aquí fa l’olor de totes les converses que, de ben segur, em sobrevindran de forma imminent. Fa l’olor del cafè que et beus lentament quan fa estona que se’t tanquen els ulls i saps que no vols adormir-te mai més.

Descripció de l'olor

Efectes: amarg, sec.

Descriptors: torrat, cremat, herba seca afustada, caramèlic.

Grups mol.leculars: piridínic, pirazínic, sulfurós, furfurílic.

divendres, 11 de juny de 2010

Record de la fira

Jo només em veia les sabates noves. Els mitjons liles, els genolls, les rascades, els turmells. Primer, això sí, vaig endevinar les fonts del passeig de la Indústria, però al cap de pocs segons ja només em quedava mirar el terra ple de pol·len i brutícia, els gots de plàstic, els papers. Jo només veia braços peluts, cames primes, pantalons curts, sandàlies, ambulàncies i cotxes de bombers. Culs, cuixes, panxes, faldilles verdes, taules, cadires, llits elàstics, bancs, pedres, castells i aneguets. Patates fregides, al cap de poc xurros i un tros més endavant, crepes.

Jo només em veia les sabates noves i, aixecant els ulls cap al cel, la mà del pare que premia fort la meva i em feia anar a un ritme que era impossible de mantenir gaire estona més. Voleiava una mica, lleugera com una fulla seca, i cada tres passes seves jo en feia deu. Em sentia com una gota d’aigua penjant de la teulada: semblava que havia de caure en qualsevol moment. I jo seguia veient només pallassos, vaixells, pirates, tasses, bruixes. Camells. I gent, sobretot. Sobretot veia molta gent.

Al fons, com al final de la incomodant foscor de qualsevol túnel, hi havia la meva recompensa. Sempre apareixia entre l’olor de les pomes caramelitzades i el seu color vermell precipici, una mica a l’estil Blancaneus. Al fons sempre acabava apareixent la immensitat greixosa del núvol de sucre. La seva olor edulcorada: entre embafosa i dolça, entre divertida i sorprenent. Era l’olor del cotó fluix de maduixa, l’olor del color rosa impossible, aquell tan peculiar que tenen els xiclets.

Va ser aleshores, just en aquest punt tan interessant de la passejada per la fira, que crec que va sonar alguna alarma. Vaig despertar-me una mica, i diria que el got d’aigua que tenia preparat a la tauleta no va tenir gust de res.

Descripció de l'olor

Efectes: dolç, agradable, suau, esponjós.

Descriptors: caramèlic, avainillat, floral, afruitat, amb nuances de cremat.

Grups mol.leculars: furaneòlic.

dilluns, 31 de maig de 2010

Pólvora de Patum

Sembla mentida com, abans de sortir de casa, ens sentim incòmodes amb les samarretes i els texans de cada any. Com ens intranquil·litza la idea de posar-nos les sabates velles, de no trobar el mocador de sempre o aquell barret foradat. Sembla mentida com la impaciència ens rosega per dintre des de fa setmanes i com el neguit ens crema la pell des de principis de maig.
El nus a la gola, el mal a l’estómac de la nit abans. La remor de veus que, mica en mica, es van amuntegant a la plaça; el carrer Major, que aquesta primera vegada sempre es fa molt més llarg. Arribar, de nou, a sota la barana i sentir-me feliç d’haver tornat a guanyar la difícil batalla: hem superat un altre any.

Sembla mentida l’olor calenta de la pólvora, l’escalfor que desprèn el cartró cremat. L’olor metàl·lica dels fuets en el seu punt més àlgid, l’olor de foc, de fum nacrat. L’olor insòlita del sofre, de la llum momentània i del carbó vegetal. Sembla mentida el mirar-vos i saber que, com jo, esteu desesperadament impacients, que el cor us batega amb força, que resteu immòbils, callats, meticulosament expectants. Sembla mentida però és, potser, la veritat més real que ens hagi sobreviscut mai.

I comença l’ebullició i el mirar-nos els uns als altres, incrèduls. Com si no sabéssim acceptar la impossibilitat de la grandesa que en aquests moments assoleixen les nostres vides. Com si fos la primera vegada que ens retrobéssim. Inesgotables, eterns, titànics. Una mica com els gegants. Mirar-nos els uns als altres, contents, assegurar-nos que portem els cordons ben nusats. Mirar-nos les cares i veure’ns els ulls plens d’espurnes, de força, de llàgrimes toves. Veure’ns plens de la dolça incontinència que ens produeix aquesta mena de joia i de felicitat.

Tancar els ulls, alçar el cap i pensar-nos per última vegada en tercera persona. Respirar el soroll esmorteït i sord de la plaça just tres segons abans de les vuit del vespre, oblidar qualsevol indici de descans. Fondre’s només d’imaginar l’estona de viure absorts el primer salt. Que, per fi, els genolls ens tremolin amb força només d’intuir el primer cop del Tabal.

Descripció de l'olor

Efectes: fort i peristent en l'ambient, peculiar.

Descriptors: metàl·lic, cremat, molt asofrat, cartró, fumat.

Grups mol.leculars: sofre, nitrat potàssic.

divendres, 21 de maig de 2010

Horts per habitar les perifèries

Al principi, quan hi arribo la llum avorreix: és apagada, tènue. Però al llarg del matí el sol s’evidencia i em va escalfant, a estones, la pell.

Als marges, en comptes de l’olor freda dels tomàquets, s’hi ensumen trossos de fang negre barrejat amb olis bullents, i el verd potent de les fulles de la figuera contrasta amb l’aigua bruta de la sèquia, amb el riu claveguera, amb els sacs de brossa abandonada. En general, però, s’hi respira una olor humida barrejada de terra, de ceba i de ciment.

Darrerament, als matins, quan surto de casa per anar-hi, encara fa una mica de fred. Res comparat amb els calfreds espàsmics que m’agafaven a finals de desembre, però mentre camino encara tremolo durant una estona a sota del jersei.

Sempre puntual, a quarts de nou enfilo les escales del pont que travessa l’autopista i dedico l’estona que dura el trajecte a esquivar els estudiants que fan tard a classe. Esquivo les bicicletes i les bosses de plàstic. Caminar pel pont com penjar, fràgil, d’un fil ingràvid. Saccejats per les envestides impetuoses de l’últim vent de l’hivern.

Mentrestant, a la carretera, només el soroll circular dels motors. I els cotxes passant a bafarades, com si algú obrís la finestra d’una revolada, amb un cop d’aire sec. A la meitat ja comencen les males herbes i, després, el rodolar hiperbòlic del riu.

Al costat del Ripoll és on hi ha les nostres engrunes de terra, plenes de matins, d’albergínies. D’oblit. Aquí és on s’ubica el meu particular exili d’introspecció ineludible, la meva piscina de sorra, el meu gran desert. És com un parèntesis de la vida escombraria, és un espai vulnerable que regenera vida del no-res. Un buit cerebral de la ciutat que contrasta silenciosament amb la roba estesa, un oasi sec que divergeix de la ostentació consumista dels aparadors de Cerdanyola, que s’obvia amb les antenes parabòliques i les xemeneies de Ripollet.

Descripció de l'olor

Efectes: humit, fresc, mineral.

Descriptors: verd, vegetal, herbàci, terròs, argilòs, orgànic.

Grups mol.leculars: hexílic, hexenol, galbanum.

dijous, 13 de maig de 2010

Dolçors de passejades nocturnes

Camino a marxes forçades per les voreres, fins que arriba l’última cantonada abans de casa i els conductes de ventilació del forn em paralitzen els ulls i les galtes amb una gran bafarada d’aire calent. Aleshores és inevitable no reduir la marxa a mode passejada i atipar-se instintivament de l'olor calenta i edulcorada dels croissants acabats de fer.

És inevitable no aturar-se una estona al davant de la porta i assaborir introspectivament les ensaïmades. És inevitable aquesta olor facilíssima de les barres de pa i la dolça frustració de trobar-hi sempre un impossible final. És inevitable aquesta subtilesa olfactiva, lleugera i tranquil·la, que desprenen els forns de pa abans de fer-se clar. Una olor d’esmorzar de diumenge, de vida, de celebrar.

Descripció de l'olor

Efectes: dolç, agradable.

Descriptors: torrat, cremat, fum, llenya, caramèlic, llevats, fermentat.

Grups mol.leculars: pirazínic, furfurílic.

dijous, 6 de maig de 2010

Carretera de les Costes del Garraf

Cada diumenge d’agost era el mateix: ens oblidàvem del soroll i dels treballadors de les fàbriques i baixàvem al Garraf a passar el dia a la platja.
No era fins que sortíem de l'aigua i notàvem la sorra calenta als peus que se’ns acudia l’inici irreparable del capvespre i la imminent necessitat de la tornada. Desparàvem en veu baixa els banyadors, els entrepans i les estovalles, i ens recollíem els llavis i les pells bullents, les esquenes i les galtes salades.

Baixàvem la lona de l’Hispano Suiza del pare i, absorts, engolíem aire i carretera fins que arribàvem a casa. Respiràvem una olor neumàtica, punyent, que se’ns escolava gola avall i ens mig ennuegava. Una olor que tenia un deix de desfet, de violent, una olor una mica com plastificada. Com d’oli bullent, com de goma cremada. Una olor que, més enllà d’allò absolutament desagradable, ens feia sentir vius i ens retornava, mica en mica, les ganes.

Descripció de l'olor

Efectes: penetrant, desagradable, embolcallant i persistent al contacte i a l'ambient, contaminant.

Descriptors: acrílic, oliós, químic, orgànic, gomós, sulfurós, cresòlic.

Grups mol.leculars: butadiè (gomós), butiltoluè, heptà, hexà, octà (gasolina), cresols, naftalè (quitrà).

dijous, 29 d’abril de 2010

Metall d'exili

Quan hi vaig arribar encara era de nit. L’aire era glaçat i notava una cremor amarga als pulmons cada vegada que respirava. Feia un fred humit i polsós que se’m ficava a dins i m’ofegava. Només restava, ingràvida, la vertiginosa absència que es generava a la ciutat després de cada bombardeig. La pols a tot arreu, i un silenci que ens ressonava, a tots, a dins. Com les passes amb pressa dins la cúpula buida de l’estació de França, com el soroll del rellotge de l’andana. Suau, diabòlic, estrany. Constant.

A les vies, el tren feia estona que s’esperava i la gent ja es començava a frissar. Les maletes, les mantes de la gent. Els cotxets, els quadres, els nens, les sabates, els diaris. Nosaltres. Tot estava impregnat de la horrible olor freda del metall, tot feia olor de pols, de desinfectant. Tot feia la mateixa olor amarga que es barrejava amb la del rovell esquerdat de les vies, amb les pedres, el fum i amb les tones de carbó que estaven preparant. Tot feia una olor freda, aguda, ràpida com les ganes de marxar.

Quan –per fi- ens vam començar a moure, només vèiem túnels, edificis, boira, mals de cap. Però després, de cop i volta, el tren va ser un sospir alleugit i generalitzat. I els fronts, els dits, les finestres, els arbres i els núvols va semblar que tornaven a respirar.

Descripció de l'olor

Efectes: penetrant, sec.

Descriptors: sulfurós, cremat, terrós-mineral, amb notes de floridures (fong), polsós, metàl·lica de soldadura (vies quan engega el tren).

Grups mol.leculars: naptalè, decà, di i metil hexà, benzoic.