dijous, 29 d’abril de 2010

Metall d'exili

Quan hi vaig arribar encara era de nit. L’aire era glaçat i notava una cremor amarga als pulmons cada vegada que respirava. Feia un fred humit i polsós que se’m ficava a dins i m’ofegava. Només restava, ingràvida, la vertiginosa absència que es generava a la ciutat després de cada bombardeig. La pols a tot arreu, i un silenci que ens ressonava, a tots, a dins. Com les passes amb pressa dins la cúpula buida de l’estació de França, com el soroll del rellotge de l’andana. Suau, diabòlic, estrany. Constant.

A les vies, el tren feia estona que s’esperava i la gent ja es començava a frissar. Les maletes, les mantes de la gent. Els cotxets, els quadres, els nens, les sabates, els diaris. Nosaltres. Tot estava impregnat de la horrible olor freda del metall, tot feia olor de pols, de desinfectant. Tot feia la mateixa olor amarga que es barrejava amb la del rovell esquerdat de les vies, amb les pedres, el fum i amb les tones de carbó que estaven preparant. Tot feia una olor freda, aguda, ràpida com les ganes de marxar.

Quan –per fi- ens vam començar a moure, només vèiem túnels, edificis, boira, mals de cap. Però després, de cop i volta, el tren va ser un sospir alleugit i generalitzat. I els fronts, els dits, les finestres, els arbres i els núvols va semblar que tornaven a respirar.

Descripció de l'olor

Efectes: penetrant, sec.

Descriptors: sulfurós, cremat, terrós-mineral, amb notes de floridures (fong), polsós, metàl·lica de soldadura (vies quan engega el tren).

Grups mol.leculars: naptalè, decà, di i metil hexà, benzoic.

No response to “Metall d'exili”

Leave a reply