dijous, 29 d’abril de 2010

Metall d'exili

Quan hi vaig arribar encara era de nit. L’aire era glaçat i notava una cremor amarga als pulmons cada vegada que respirava. Feia un fred humit i polsós que se’m ficava a dins i m’ofegava. Només restava, ingràvida, la vertiginosa absència que es generava a la ciutat després de cada bombardeig. La pols a tot arreu, i un silenci que ens ressonava, a tots, a dins. Com les passes amb pressa dins la cúpula buida de l’estació de França, com el soroll del rellotge de l’andana. Suau, diabòlic, estrany. Constant.

A les vies, el tren feia estona que s’esperava i la gent ja es començava a frissar. Les maletes, les mantes de la gent. Els cotxets, els quadres, els nens, les sabates, els diaris. Nosaltres. Tot estava impregnat de la horrible olor freda del metall, tot feia olor de pols, de desinfectant. Tot feia la mateixa olor amarga que es barrejava amb la del rovell esquerdat de les vies, amb les pedres, el fum i amb les tones de carbó que estaven preparant. Tot feia una olor freda, aguda, ràpida com les ganes de marxar.

Quan –per fi- ens vam començar a moure, només vèiem túnels, edificis, boira, mals de cap. Però després, de cop i volta, el tren va ser un sospir alleugit i generalitzat. I els fronts, els dits, les finestres, els arbres i els núvols va semblar que tornaven a respirar.

Descripció de l'olor

Efectes: penetrant, sec.

Descriptors: sulfurós, cremat, terrós-mineral, amb notes de floridures (fong), polsós, metàl·lica de soldadura (vies quan engega el tren).

Grups mol.leculars: naptalè, decà, di i metil hexà, benzoic.

divendres, 23 d’abril de 2010

Carrers perfumats de vermell vertigen

Les ganes, els dies, els rius i els diumenges al matí sempre acaben tornant amb la primavera. La vida formiguer, les rajoles bullents, la fresca de les tardes a les Rambles. Els colls, les mans, els ulls i les esquenes despullades. I les flors. Les flors sempre acaben trobant el seu espai entre els camps de la primavera, sempre acaben trobant el seu moment entre l’anar i venir dels flâneurs inconstants que, com cada divendres, dediquen el dia a gaudir passejant per la ciutat. Les flors, amb l’agudíssima intensitat de l’olor dels seus pètals, amb aquella mania que tenen de cromatisme irreal.

Després, amb la primavera, també torna l’efervescència dels abrils, i amb la mateixa efervescència ens arriba Sant Jordi. I ens arriba, una mica, com a màxim responsable de l’esbandida de pol·len que pateixen els carrers durant la diada. Ens arriba com a màxim responsable de l’aglomeració claustrofòbica de gent, de la impossibilitat d’una passejada tranquil·la pel centre. Els llibres, el preludi calorós de l’estiu i la incomoditat de sentir-nos tots a tocar els uns dels altres. Com si ens trobéssim, de sobte, en una llauna de sardines perfumada i gegant. I és que Sant Jordi –i la primavera, i les flors- és una mica com el retorn a la vida, una mica com retrobar-nos, de sobte, cara a cara amb els dies de veritat després de tants mesos d’edredons i constipats que no s’acaben de curar mai.

Sant Jordi és sortir i entrebancar-se, com qui no vol la cosa, amb les flors de les Rambles. I mantenir el seu esclat com a motiu principal. Retrobar l’eufòria de la vida, notar com ens inquieta la promesa d’allò que ha de sobrevenir-nos no sabem quan. En el fons, tothom sap que el millor de l’abril és l’expectativa que ens crea, gairebé com totes les altres coses. Gairebé com la olor de les roses, que durant tot el dia es manté, incansable, apoderant-se de tots els carrers i empedrats. La humitat fresca i senzilla que desprenen quan reposen als poals, el vermell vertigen de quan t’hi vas apropant. Les roses i la seva lleugera olor de tranquil·litat. Les roses, perillosament suaus, excepcionalment elegants, fan olor d'ànsies d’eternitat impossible. Fan olor de tot allò capaç d’esfondrar-se en un instant. De tot allò amorf i efímer, de l’anhel més íntim d’un principi ansiós de felicitat.

Descripció de l'olor

Efectes: dolç, agradable, pesant i persistent en l'ambient.

Descriptors: notes florals greixoses que es perceben de forma pesant i embolcallant olfactivament; perfumística; herbal; i amb reminiscències de gerani. Notes més verdes, vegetals, herbàcies i humides cap a molsoses procedents de les esparregueres que acompanyen les roses i els rams florals.

Grups mol.leculars: òxids de linalol, nerol i rosa.

dijous, 1 d’abril de 2010

Introducció

Primer, hi ha les olors. I després, els records es precipiten sobre nosaltres com microespants momentanis gairebé imperceptibles. Això ho sap tothom. Però, això, ningú no ho explica. Ho sap tothom, perquè tothom ha viscut aquests segons de lleugers dejavús inconnexos i inexplicables. L’arbitrarietat de pensaments inconcrets que es van juxtaposant sense solta ni volta dins dels nostres caps. Ho sap tothom però ningú no en parla. De com les olors ens descobreixen la part més vaporitzada del territori, la més evocativa i personal. Per això, caminarem a engrunes, a poc a poc, olorant els espais de l'altra velocitat, emmagatzemant fràgils composicions sensorials.