Les ganes, els dies, els rius i els diumenges al matí sempre acaben tornant amb la primavera. La vida formiguer, les rajoles bullents, la fresca de les tardes a les Rambles. Els colls, les mans, els ulls i les esquenes despullades. I les flors. Les flors sempre acaben trobant el seu espai entre els camps de la primavera, sempre acaben trobant el seu moment entre l’anar i venir dels flâneurs inconstants que, com cada divendres, dediquen el dia a gaudir passejant per la ciutat. Les flors, amb l’agudíssima intensitat de l’olor dels seus pètals, amb aquella mania que tenen de cromatisme irreal.
Després, amb la primavera, també torna l’efervescència dels abrils, i amb la mateixa efervescència ens arriba Sant Jordi. I ens arriba, una mica, com a màxim responsable de l’esbandida de pol·len que pateixen els carrers durant la diada. Ens arriba com a màxim responsable de l’aglomeració claustrofòbica de gent, de la impossibilitat d’una passejada tranquil·la pel centre. Els llibres, el preludi calorós de l’estiu i la incomoditat de sentir-nos tots a tocar els uns dels altres. Com si ens trobéssim, de sobte, en una llauna de sardines perfumada i gegant. I és que Sant Jordi –i la primavera, i les flors- és una mica com el retorn a la vida, una mica com retrobar-nos, de sobte, cara a cara amb els dies de veritat després de tants mesos d’edredons i constipats que no s’acaben de curar mai.
Sant Jordi és sortir i entrebancar-se, com qui no vol la cosa, amb les flors de les Rambles. I mantenir el seu esclat com a motiu principal. Retrobar l’eufòria de la vida, notar com ens inquieta la promesa d’allò que ha de sobrevenir-nos no sabem quan. En el fons, tothom sap que el millor de l’abril és l’expectativa que ens crea, gairebé com totes les altres coses. Gairebé com la olor de les roses, que durant tot el dia es manté, incansable, apoderant-se de tots els carrers i empedrats. La humitat fresca i senzilla que desprenen quan reposen als poals, el vermell vertigen de quan t’hi vas apropant. Les roses i la seva lleugera olor de tranquil·litat. Les roses, perillosament suaus, excepcionalment elegants, fan olor d'ànsies d’eternitat impossible. Fan olor de tot allò capaç d’esfondrar-se en un instant. De tot allò amorf i efímer, de l’anhel més íntim d’un principi ansiós de felicitat.
Descripció de l'olor
Efectes: dolç, agradable, pesant i persistent en l'ambient.
Descriptors: notes florals greixoses que es perceben de forma pesant i embolcallant olfactivament; perfumística; herbal; i amb reminiscències de gerani. Notes més verdes, vegetals, herbàcies i humides cap a molsoses procedents de les esparregueres que acompanyen les roses i els rams florals.
Grups mol.leculars: òxids de linalol, nerol i rosa.
