Pólvora de Patum

Sembla mentida com, abans de sortir de casa, ens sentim incòmodes amb les samarretes i els texans de cada any. Com ens intranquil·litza la idea de posar-nos les sabates velles, de no trobar el mocador de sempre o aquell barret foradat. Sembla mentida com la impaciència ens rosega per dintre des de fa setmanes i com el neguit ens crema la pell des de principis de maig.

El nus a la gola, el mal a l’estómac de la nit abans. La remor de veus que, mica en mica, es van amuntegant a la plaça; el carrer Major, que aquesta primera vegada sempre es fa molt més llarg. Arribar, de nou, a sota la barana i sentir-me feliç d’haver tornat a guanyar la difícil batalla: hem superat un altre any.

Sembla mentida l’olor calenta de la pólvora, l’escalfor que desprèn el cartró cremat. L’olor metàl·lica dels fuets en el seu punt més àlgid, l’olor de foc, de fum nacrat. L’olor insòlita del sofre, de la llum momentània i del carbó vegetal. Sembla mentida el mirar-vos i saber que, com jo, esteu desesperadament impacients, que el cor us batega amb força, que resteu immòbils, callats, meticulosament expectants. Sembla mentida però és, potser, la veritat més real que ens hagi sobreviscut mai.

I comença l’ebullició i el mirar-nos els uns als altres, incrèduls. Com si no sabéssim acceptar la impossibilitat de la grandesa que en aquests moments assoleixen les nostres vides. Com si fos la primera vegada que ens retrobéssim. Inesgotables, eterns, titànics. Una mica com els gegants. Mirar-nos els uns als altres, contents, assegurar-nos que portem els cordons ben nusats. Mirar-nos les cares i veure’ns els ulls plens d’espurnes, de força, de llàgrimes toves. Veure’ns plens de la dolça incontinència que ens produeix aquesta mena de joia i de felicitat.

Tancar els ulls, alçar el cap i pensar-nos per última vegada en tercera persona. Respirar el soroll esmorteït i sord de la plaça just tres segons abans de les vuit del vespre, oblidar qualsevol indici de descans. Fondre’s només d’imaginar l’estona de viure absorts el primer salt. Que, per fi, els genolls ens tremolin amb força només d’intuir el primer cop del Tabal.

Descripció de l'olor

Efectes: fort i peristent en l'ambient, peculiar.

Descriptors: metàl·lic, cremat, molt asofrat, cartró, fumat.

Grups mol.leculars: sofre, nitrat potàssic.

Carrers perfumats de vermell vertigen

Les ganes, els dies, els rius i els diumenges al matí sempre acaben tornant amb la primavera. La vida formiguer, les rajoles bullents, la fresca de les tardes a les Rambles. Els colls, les mans, els ulls i les esquenes despullades. I les flors. Les flors sempre acaben trobant el seu espai entre els camps de la primavera, sempre acaben trobant el seu moment entre l’anar i venir dels flâneurs inconstants que, com cada divendres, dediquen el dia a gaudir passejant per la ciutat. Les flors, amb l’agudíssima intensitat de l’olor dels seus pètals, amb aquella mania que tenen de cromatisme irreal.

Després, amb la primavera, també torna l’efervescència dels abrils, i amb la mateixa efervescència ens arriba Sant Jordi. I ens arriba, una mica, com a màxim responsable de l’esbandida de pol·len que pateixen els carrers durant la diada. Ens arriba com a màxim responsable de l’aglomeració claustrofòbica de gent, de la impossibilitat d’una passejada tranquil·la pel centre. Els llibres, el preludi calorós de l’estiu i la incomoditat de sentir-nos tots a tocar els uns dels altres. Com si ens trobéssim, de sobte, en una llauna de sardines perfumada i gegant. I és que Sant Jordi –i la primavera, i les flors- és una mica com el retorn a la vida, una mica com retrobar-nos, de sobte, cara a cara amb els dies de veritat després de tants mesos d’edredons i constipats que no s’acaben de curar mai.

Sant Jordi és sortir i entrebancar-se, com qui no vol la cosa, amb les flors de les Rambles. I mantenir el seu esclat com a motiu principal. Retrobar l’eufòria de la vida, notar com ens inquieta la promesa d’allò que ha de sobrevenir-nos no sabem quan. En el fons, tothom sap que el millor de l’abril és l’expectativa que ens crea, gairebé com totes les altres coses. Gairebé com la olor de les roses, que durant tot el dia es manté, incansable, apoderant-se de tots els carrers i empedrats. La humitat fresca i senzilla que desprenen quan reposen als poals, el vermell vertigen de quan t’hi vas apropant. Les roses i la seva lleugera olor de tranquil·litat. Les roses, perillosament suaus, excepcionalment elegants, fan olor d'ànsies d’eternitat impossible. Fan olor de tot allò capaç d’esfondrar-se en un instant. De tot allò amorf i efímer, de l’anhel més íntim d’un principi ansiós de felicitat.

Descripció de l'olor

Efectes: dolç, agradable, pesant i persistent en l'ambient.

Descriptors: notes florals greixoses que es perceben de forma pesant i embolcallant olfactivament; perfumística; herbal; i amb reminiscències de gerani. Notes més verdes, vegetals, herbàcies i humides cap a molsoses procedents de les esparregueres que acompanyen les roses i els rams florals.

Grups mol.leculars: òxids de linalol, nerol i rosa.